lunes, 4 de julio de 2016

Canigó, un aniversari d'altura







****

2 de juliol de 2016, comença l'aventura a Sant Andreu, plaça Orfila 5,30 del matí.

Els primers expedicionaris ja esperan amb els cors plens de joia.

Joia que es veu recompensada al rebre el Kit de supervivència.

Després de recollir una polizonte a Badalona, encarem l'autopista per reunir-nos a la Junquera amb la resta de l'equip. Paradeta i "emparedados"



El Kit desvetlla el seu contigut.


I "dale que dale" quilometres i més quilometres fins arribar a la pista i més quilometres.
Finalment comencem a caminar fins el Xalet Refugi dels Cortalets.



Comença l'aventura però abans, foto del grup (amb un infiltrat pelut, que sembla un professional):


Els expedicionaris es llencen a la conquesta del cim, primer per prats plens de flors conmemoratives (quin detall de l'Isidro enviar un equip a plantar-les uns dies abans)



I van passant pel Photo call
(sempre hi ha algú que fa la foto o que te el cap tan amunt que no surt)



Cap el cim que falta gent…



Bé, més aviat el contari, hi ha overbooking



Els primers en arribar ens avisan que bufa un fort vent.



Les vistes, en dues paraules Im-pressionats.


Finalment, el cim, El Canigó tan de temps desitjat.

Lo Canigó és una magnòlia immensa
que en un rebrot del Pirineu se bada;
per abelles té fades que la volten,
per papallons los cisnes i les àligues.
Formen son càlzer escarides serres
que plateja l'hivern i l'estiu daura,
grandiós beire on beu olors l'estrella,
los aires rellentor, los núvols aigua.
Les boscúries de pins són sos bardissos,
los Estanyols ses gotes de rosada,
i és son pistil aqueix palau aurífic,
somni d'aloja que cel davalla. 
Jacint Verdaguer, Canigó


Minuts més tard, contra tot pronòstic, a empentes i rodolons, arriba la "Teresina".



Tot l'equip ja podem fer pinya al cim. 2.786 m (no és moc de pav)


I comença la festa…



És superman, és un avió, no és un ocell.


Alguns aprofiten per posturear…


O fer-se l'interessant…


***
I alé, tot el puja baixa



Les floretes encara no han estat recollides, quin detall.


Adeu Canigó.
Muntanyes del Canigó 
fresques són i regalades, 
sobretot ara a l’estiu, 
que les aigües són gelades, 



I per acabar d'arrodonir la jornada, el "gran timonel" ens prepara un bufet lliure tres estrelles.



I les "Teresines" aprofiten per omplir el pap.


Així que decidim donar-li el regal.
I malgrat la cara de conillet, sembla que li agrada.


I vet aquí un gat, vet aquí un gos, aquest aniversari ja s'ha fos




jueves, 23 de julio de 2015

Ruta circular a l'Ariege - Besines

Un altre circuit dels que tant m'agraden últimament, de L'Hospitalet pres l'Andorre a Merens-les-Vals. A la regió de l'Ariege del Pirineu francès.

  
Deixem el buga a un revol de la carretera baixant del col de puimorens per agafar el GR107 (variant) per un caminet agradable que va punjant suament fins encarar la vall de Besines.






Encarem la vall.



 El bonic refugi de Besines, bon lloc per fer una paradeta.


Pasem al peu del Puipedros o Puigpedru, deixan-lo a la nostra dreta.





Un petit estanyol per sota de la Coma de l'Anyell serà el lloc ideal per la primera nit.


 Al fons el Puigpedru.


De bon matí cap amunt.


El Coll de l'Anyell fent honor a seu nom (ple de xais).


Vistes al Carlit i el llac Lanós.


Jo tiro cap l'esquerra en direcció al Pic d'Étang Faury però passant primer pel Pic de Lanós 2.660 m.


El cim del Pic amb una treballada fita.


Flanquejem per sota del Faury per trobar després d'una bona estona la Couilla d'En Beys, des de on inicio el descens cap a el estanys de Peirisses.



Una bonica fita en acer corten.


 I després de perdre un munt de metres arribo al llac de Naguille des de on reiniciaré ascens cap el sud oest.



"HABITACIÓN CON VISTAS"


i bona nit.


Tercer dia, remuntant tarteres.


L'Etang Déurong apareix per sorpresa a la meva esquerra amb bonics reflexes.


El Selfie de rigor.


Ja tinc a vista el proper coll amb el Pic de l'Home a la dreta.



Arribant a la cabana pastorale de l'etang Tort trobo una caravana amb rodes destruida, seria divertit conèixer la seva història i com va arribar aquí dalt.



El coll a la vista.




 i de nou cap avall, ara es tracta d'arribar a Jasse du Miey.


 Un grupet de colegues.


La Jasse.


Cap a Merens.



Fagedes finals.


Lo poble apareix als meus ulls.


Retornant a l'Hospitalet trobo aquesta curiosa font.



Fins la propera. Si voleu + info:
www.aguilografic.com